Après Moi, le déuge és una obra teatral escrita per Lluïsa Cunillé i estrenada el 2007 al Teatre Lliure. L’obra narra la trobada entre tres personatges en la ciutat de Kinshasa: un home de negocis europeu, una intèrpret europea i un ancià congolès. A partir de l’anàlisi de l’obra, podem veure com s’hi manifesten la relació entre ideologia i subjectivitat, i la tensió entre subjecció i subversió.

L’obra, a través dels seus personatges, pretén mostrar les relacions existents entre el món occidental i l’anomenat “Tercer Món” o “sud global”. En aquest sentit, no és casualitat que el personatge de l’ancià congolès no estiga representat per cap actor, si no que aquest parla a través de la veu de la intèrpret. Així, físicament el personatge de l’ancià no existeix, no està materialitzat, i la seua veu queda distorsionada a través de la traducció i la interpretació que fa la intèrpret de les seues paraules. Aquesta metàfora evocaria la realitat històrica que els països africans han viscut arrel de la colonització, quedant sotmesos i invisibilitzats per la imposició de la ideologia occidental imperialista. La seua absència fictícia, doncs, cal ser llegida com una absència real en l’actual món globalitzat, hereu del vell imperialisme, on els països del “sud global” i la seua gent han quedat relegats a l’espai de l’Altre, un espai modelat des de la visió occidental, com exposa Said a Cultura e imperialismo: “Este esquema de dominios y posesiones (referint-se a l’imperialisme del segle XIX i XX) sentó las bases para lo que hoy constituye en efecto un mundo completamente global” (1996: 38), un món global que no es pot entendre sense el llegat cultural de l’imperialisme occidental.

Els personatges i el diàleg que mantenen en l’obra, doncs, acaba sent un exemple de la imposició de la ideologia imperialista occidental i la seua repercussió en la formació de la subjectivitat dels personatges. Per una banda, aquesta queda evidenciada en els dos personatges europeus, l’home de negocis i la intèrpret, que mostren tindre amb la seua conversa alts prejudicis i imatges estereotipades dels congolesos –com mostren a través dels seus acudits–. A més a més, l’actitud de l’home europeu front a la visita de l’ancià és una clara representació de les relacions que, des dels processos de descolonització i independència política de les colònies, ha tingut Occident amb el “sud global”. Així, l’home de negocis pretén solucionar els problemes de l’ancià amb caritat, donant-li diners per a tornar al seu poble o donant-li el seu rellotge. Aquesta actuació de l’home de negocis representaria l’actitud occidental envers els països del “sud global” basada en la caritat i el voluntariat, mecanismes que, en lloc d’alterar la realitat actual de dependència econòmica, acaben sent una simple tireta que no qüestiona ni trastoca la profunditat dels problemes.

Paral·lelament, i allò que més m’ha cridat l’atenció de l’obra en relació a la confluència de la ideologia i la subjectivitat, ha estat l’actitud de l’ancià, el qual acaba sent també víctima de la ideologia dominant com a formadora de la seua subjectivitat. Això queda evidenciat en l’objectiu de la seua visita: aconseguir que el seu fill marxe amb l’home de negocis. L’ancià, amb la seua petició i actitud, amb les seues súpliques, no està, doncs, subvertint la seua subjectivitat, sinó que està acceptant la subjectivitat donada per la ideologia imperialista: Àfrica com un lloc de misèria, de gent deshonrosa, un país sense expectatives de futur pròpies on la seua població, en lloc de lluitar i intentar subvertir aquesta situació de domini, acaba acceptant la subjectivitat donada, imposada, d’inferioritat. D’aquesta manera, l’ancià en cap moment, o això dona a entendre l’autora, qüestiona les relacions d’explotació econòmica que expliquen, en certa mesura, la misèria del seu país. Així, all llarg del diàleg, l’ancià mostra en incomptables ocasions com l’única solució és que el seu fill marxe ben lluny: “No vull que el meu fill es quedi aquí” (2008: 481), “em penedia de no haver marxat lluny d’aquí (…) a qualsevol altre lloc lluny de tant dolor i tanta misèria” (2008: 497). I aquesta solució passa per la subordinació del seu fill a l’home europeu: “Ell aprendrà tot allò que vostè vulgui” (2008: 474). És un clar exemple del triomf de la ideologia dominant, la qual aconsegueix perpetuar, seguint la terminologia d’Althusser (2005), la reproducció de les relacions de producció capitalistes, que en aquest context equivaldrien a les relacions de producció heretades de l’imperialisme. D’aquesta manera, i com apunta Butler, referint-se a la teoria d’Althusser: “La reproducción de las relaciones sociales, la reproducción de las habilidades, supone la reproducción del sometimiento” (2010: 131). La reproducció per part del fill de l’ancià de les relacions socials desiguals de l’imperialisme –home blanc/amo, jove negre/servent– a través de la reproducció de les habilitats apreses, suposarà la reproducció del sotmetiment del negre pel blanc.

En definitiva, eixa súplica constant de l’ancià a l’home blanc per a què es fage càrrec del seu fill, per a salvar-lo de la misèria i la pobresa del seu país, acaba desinflant la denúncia per part de l’autora en l’obra de la hipocresia occidental i de la seua culpabilitat de la situació econòmica i política d’Àfrica, i acaba reproduint el vell esquema imperialista on el nord ha de salvar al sud, on el blanc és l’única via de supervivència eficaç. Amb l’esgarrifós relat de la vida del fill de l’ancià, que al final resulta que no és seua, però sí és la història de milers de joves congoleses que han viscut l’horror de la guerrilla i l’explotació capitalista en les mines, l’autora intenta que l’espectador empatitze amb l’ancià a través de la llàstima. Així, l’ancià i el seu fill escenificarien la bondat, la voluntat de buscar una vida digna i bona, realitzada a través del treball servint a l’home blanc. La subordinació, doncs, no queda qüestionada pels subjectes subjugats. Ben al contrari, en lloc de confrontar-se a la subjectivitat dominant, la volen assimilar, la volen adoptar. El relat acaba mostrant com, a través de la imposició de la ideologia dominant capitalista occidental, es reprodueixen les subjectivitats d’explotador i explotat, que són imprescindibles, com apunta Althusser (2005), per a reproduir les condicions de producció capitalista.

Referències bibliogràfiques:

Althusser, Louis. “Ideología y aparatos del Estado. (Notas para una investigación)”. La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2005.

Butler, Judith. “‘La conciencia nos hace a todos sujetos’ La sujeción en Althusser”. Mecanismos del poder. Teoría sobre la sujeción.  Universitat de València, Cátedra. 2010.

Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. En: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona : Edicions 62, 2008.

Said, Edward. “I. Territorios superpuestos, historias entrecruzadas”. Cultura e imperialismo. Barcelona : Anagrama, DL 1996.