L’obra de la catalana Lluïsa Cunillé Après moi, le déluge és una obra de teatre que examina les relacions de poder entre occident i orient a través d’una conversa que té lloc a un hotel a Kinshasa entre una intèrpret i un home de negocis europeu. L’obra de Cunillé explora com la ideologia promoguda pels mecanismes de l’estat es manifesta en els subjectes de diferent manera depenent de si pertanyen al món occidental o oriental i com, al mateix temps, aquesta ideologia està relacionada amb la capacitat dels personatges de subjectar o subvertir la seva subjectivitat.
Per una banda, podem veure una clara diferència entre la ideologia de l’home de negocis i la intèrpret, i l’home africà mentre conversen a l’hotel. Tal com apunta Mellinas (2016), la conversa se centra en els contrastos entre els valors representats per Europa i Àfrica: mentre l’Home destaca la capacitat de mentir i l’adoració pels diners, l’africà defensa la noblesa de la sinceritat i la urgència de conscienciar sobre la manca de futur que comporta viure al tercer món. La indiferència, el menyspreu i la corrupció dels valors europeus es fa evident quan descobrim que l’única angoixa de l’Home és la malaltia, la proximitat de la mort i la necessitat d’un final digne. La por al suïcidi és pròpia només del món occidental, dels qui tenen molt a perdre; mentre que el jove africà, sense possessions ni esperança –representant de tot un continent–, mostra prou coratge per prendre’s la vida. Aquesta és la raó de la dependència que l’Home mostra pel noi: la necessitat de poder morir segons la seva pròpia voluntat. Només quan aquest desig es verbalitza és quan l’autora gira el sentit de la peça amb una irònica revelació. La clau per entendre aquesta diferència entre subjectivitats és analitzant com l’hegemonia ideològica occidental domina per sobre l’oriental. Segons Neus Carbonell, l’hegemonia consisteix en “processos pels quals les classes dominants exerceixen el lideratge moral i intel·lectual imposant així els seus valors a les classes subalternes que es troben no solament acatant sinó també reproduint els ideals, objectius i valors propis de les estructures dominants” (Carbonell, 2019. p.19). En aquest sentit, l’home africà representa la classe subalterna (terme en què aprofundirem més endavant) que ha adoptat la ideologia occidental. Aquesta ideologia es produeix a causa del que Althusser (1914) anomena aparells ideològics de l’estat, i que consisteixen en aquelles institucions que asseguren que es perpetuïn les condicions de producció, com ara la religió, l’escola, la família, la política o la cultura. Segons Althusser (1914), “la ideología representa la relación imaginaria entre los individuos y sus condiciones reales de existencia” (p.132). Aquesta afirmació és especialment certa pel que fa a l’home africà, que projecta tots aquests ideals occidentals sobre les aspiracions del seu fill. És també significatiu que l’home africà no tingui representació física en l’obra, i que només sabem d’ell a través de la intèrpret, qui posa veu a les seves paraules. Això representa la deshumanització i invisibilitat del món oriental pel món occidental.
Per altra banda, en aquesta obra es fa palès la tensió entre subjecció i subversió principalment a través de la dinàmica desigual entre l’empresari europeu i l’intèrpret com a representant de l’home africà. Edward Said ja va explorar aquesta relació desigual entre Occident i Orient en el seu text Oirentalism (1991). Aplicant les idees de Said, podem veure com l’empresari europeu representa una visió occidentalitzada i estereotipada del món, amb la seva relativa indiferència cap a les qüestions de pobresa i conflicte a Kinshasa. La seva falta d’interès inicial per ajudar el fill de l’home africà reflecteix una actitud de superioritat i distància respecte a les preocupacions dels altres. D’altra banda, l’home africà, tot i que és un personatge que no veiem directament a l’obra i només coneixem a través de la intèrpret, ens mostra la seva resistència a aquesta subjecció. Les seves insistències i els seus intents de persuadir l’empresari revelen una voluntat de desafiar els estereotips i les expectatives occidentals. Les seves accions posen de manifest la complexitat i la diversitat de les experiències africanes, enfrontant-se a la narrativa unidimensional imposada per l’orientalisme. En aquesta línia, l’home africà representa un subjecte subaltern, és a dir, “un subjecte colonial que no pot ser reduït a una idea d’origen o de pertinença. El subjecte […] és el resultat d’una miríada de discursos” (Carbonell, 2024, p.54). A més a més, i tal com es plantejava Spivak (2003) en tant al subjecte subaltern, com que aquests no es poden representar a ells mateixos, no poder tampoc parlar en nom propi. I és per això que la intèrpret serveix com a canal per transmetre el missatge dels subjectes subalterns. El desenllaç de l’obra, en efecte, posa de manifest de manera evident la intenció de criticar les actituds europees: una societat opulenta que es veu atreta per un entorn exòtic i prefereix oblidar les realitats que podrien pertorbar el seu estil de vida. Per aquest motiu, la intèrpret oblida immediatament la conversa que acaba de traduir i evita qualsevol reflexió que pugui incomodar-la (Mellinas, 2016).
En resum, l’obra Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé ofereix una resposta clara a la pregunta sobre com es manifesten la relació entre ideologia i subjectivitat, així com la tensió entre subjecció i subversió. A través de la interacció entre els personatges europeus i africans, l’obra il·lustra com la ideologia occidental domina les percepcions i les accions dels protagonistes, mentre que també posa de manifest la resistència dels subjectes subalterns a ser subjugats per aquesta ideologia. La dinàmica entre l’empresari i la intèrpret, com a representants de diferents ideologies, reflecteix les tensions constants entre subjecció i subversió, oferint una visió complexa de les relacions de poder globals.
Bibliografia
Althusser, L. (1974). Ideología y aparatos ideológicos de Estado. Ediciones Nueva Visión.
Butler, J. (2015). “Introducción”. Dins: Mecanismos psíquicos del poder (p.11-41). Ediciones Cátedra.
Butler, J. (2015). “La consciencia nos hace a todos sujetos. La sujección en Althusser”. Dins: Mecanismos psíquicos del poder (p.119-145). Ediciones Cátedra.Mellinas, H. (2016). Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé: política i sostracció. Marges, Els: revista de llengua i literatura, 91-105.
Carbonell, N. (2024). Cultura i subjectivitat. Barcelona: Editorial UOC
Chakravorty Spivak, G. (2003). ¿ Puede hablar el subalterno?. Revista colombiana de antropología, 39, 297-364.
Cunillé, L., & Meirelles, M. (2007). Après moi, le déluge. Barcelona: Fundació Teatre Lliure, Teatre Públic de Barcelona.
Feldman, S. G. (2013). Après moi, le déluge by Lluïsa Cunillé. Translation Review, 87(1), 90–104. https://doi.org/10.1080/07374836.2013.834709
Debatcontribution 0el Subjecció i subversió a “Après moi, le déluge” de Lluïsa Cunillé
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.