Fa temps vaig sentir allò de que tots morim dos cops. La primera vegada que morim, ho fem quan el nostre cor para de bategar i expirem el nostre últim alè. La segona vegada que morim, ho fem quan algú pronuncia el nostre nom per darrer cop a la història, deixant així, al nostre record, diluir-se en el temps. És per això, que un neguit que assetja l’existència de la nostra espècie, és el de la immortalitat. Quan no procurem allargar el temps que el nostre cos té per relacionar-se amb la materialitat que l’envolta, busquem desesperadament prolongar aquesta mena de segona existència erigint un digne llegat. I és just aquí, en l’impàs entre ambdues morts, on les jerarquies i el privilegi segueixen categoritzant-nos, prolongant el nom d’uns i escorçant el dels altres.  

Fins al tercer cop que no vaig obrir el document de la lectura, pensava que el títol d’aquesta es reduïa al “Après moi”. Vaig trigar una mica més a adonar-me’n que després, venia el diluvi. Fins llavors, pensava que el títol feia referència a l’exasperació del pare protagonista, per tal d’allargar la vida del seu fill un cop ell ja no hi fos.  

L’ancià congolès, d’igual manera que el seu fill, es presenta des de l’alteritat d’allò normatiu. Com molt bé expressa Edward Said en les seves aportacions sobre l’orientalisme, la construcció de l’arquetip del subjecte occidental, es fa des del rebuig i la comparació amb el no-occidental, és a dir amb l’altre. L’ancià participa en un context que no el reconeix com a interlocutor de ple dret. De fet, un tret que em va semblar bastant simbòlic, és que en la transcripció de l’obra, el pare del ja difunt, no és citat en cap moment. No és ell qui parla, sinó que la intèrpret, ho fa en nom seu. Això em fa pensar en Spivak i la seva reflexió sobre la possibilitat dels subalterns de parlar per ells mateixos, com a mètode de superació de la condició de subalternitat i com a eina de subversió en contra l’hegemonia. De fet, en la recreació del guió, la tercera butaca resta buida, la peça només la desenvolupen dos actors, l’ancià funciona com complement pel desenvolupament de la trama, però no mereix la importància per tal de ser reconegut en el mateix règim d’igualtat que els altres dos protagonistes. Tornant a les línies que componen aquest text, hi ha un moment, en el qual, el pare del noi, demana que no se’l miri en el transcurs de la conversa. Em sembla interessant reflexionar, aprofitant aquest detall, sobre el punt de la subjugació en el procés de constitució del subjecte. Com bé apunta Focoult: hauríem de procurar comprendre la submissió en la seva manifestació material com constitució dels subjectes. (Focoult, M., 1977). És a dir, valorant que la peça es presenta en un context de colonialisme tardà, és inevitable que en quedin reflectides les dinàmiques colonials que la República Democràtica del Congo arrossega. El ritme que marca l’avanç de les pàgines té una mena de so gris i decadent, la potència imperial belga de principis i mitjans del segle XX, s’ha difuminat per deixar pas a quelcom més cínic. No obstant, les conseqüències dels deliris de grandesa de Leopold II, ordenen els codis de la reunió. És més, penso que és enormement simbòlic que, a l’ancià li falti un braç, trobo que amb aquest detall, es construeix un pont temporal entre dos moments que s’assimilen amb el domini occidental de la terra on la reunió s’efectua. Però el que és indiscutible, és que l’hegemonia blanca en territori congolès segueix present, renunciant a l’explicitat, el poder ha adoptat altres derroters més discrets, rutes com la comercial, personificada amb el vincle entre l’home de negocis i el mercat del coltan. I aquest funcionament estructural es reprodueix en les conductes pròpies dels subjectes. Al llarg del diàleg, el pare del ja difunt jove, insisteix constantment perquè el seu fill sigui “apadrinat”, arribant a punts que es podrien associar a una relació esclavista. L’ancià procura establir un vincle quasi mercantil, on el seu descendent s’acaba convertint en capital humà, el valor d’aquest quart individu rau en gran part, en la seva capacitat productiva, i el que sobta d’això, és que hi ha un reconeixement implícit sobre aquesta realitat per ambdues parts. Com narra Althusser, l’adopció de les subjectivitats passa per un procés ideològic lligat a la reproducció de la capacitat productiva. L’ocupant de la butaca buida, ha interioritzat que els seus, són el que són, mà d’obra substituïble. I penso que és en aquesta tessitura, on es pot extrapolar una mena d’acte de subversió. Quan aquest reconeixement es fa evident, quan s’afirma que aquesta força productiva és necessària, i no al revés. És quan aquesta mateixa força productiva es nega a ser funcional a través de la mort física, aconseguint paral·lelament, revaloritzar al subjecte a través del reforçament del llegat personal. 

Referències bibliogràfiques:

• Althusser, Louis (2005). Ideología y aparatos del Estado. (Notas para una investigación). A: La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI. <- només el capítol “Ideología y aparatos del Estado”.
• Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé. Original en català. Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. En: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona : Edicions 62, 2008. p. 449-507. ISBN 9788429761610
• Butler, Judith (2010). Mecanismos del poder. Teoría sobre la sujeción.  Cátedra. <- Introducció + capítol 4 “‘La conciencia nos hace a todos sujetos’ La sujeción en Althusser”.
• Edward Said (1991). Introducció; dins: Orientalisme. Vic: Eumo. ISBN 9788476022146 p. 15-39.

En l’obra “Après moi, le déluge” de Lluïsa Cunillé, la relació entre ideologia i subjectivitat es manifesta a través dels personatges i les seves interaccions en un context postcolonial marcat per la violència i la incertesa. La tensió entre subjecció i subversió sorgeix com a resultat de les ideologies dominants i les forces de resistència que busquen desafiar-les.

L’obra presenta una sèrie de personatges que reflecteixen diverses ideologies i formes de subjectivitat. El protagonista, Anton, encarna la ideologia colonialista i paternalista, representant la mirada occidental sobre altres cultures i imposant els seus valors i interessos. A través del seu punt de vista, es veu com la subjectivitat es subordina a una narrativa hegemònica que justifica la dominació i explotació dels altres. D’altra banda, els personatges natius, com ara Toure i Assane, representen la resistència i la subversió a aquesta hegemonia. La seva subjectivitat està marcada per la lluita contra la subjecció colonial i la cerca de la seva pròpia identitat i llibertat. A través dels seus diàlegs i accions, es posa en relleu la tensió entre la seva voluntat de resistir-se a la ideologia imposada i la seva necessitat de negociar amb ella per sobreviure.

La teatralitat de l’obra també contribueix a la reflexió sobre la relació entre ideologia i subjectivitat. El fet que els personatges interpretin rols i actuïn en un escenari posa en qüestió l’autenticitat de les seves identitats i les seves accions. Així, es posa en relleu com les ideologies poden influir en la construcció de la identitat personal i com aquesta pot ser manipulada i subvertida a través dels rols que es representen. La relació entre subjecció i subversió es fa evident en les dinàmiques de poder que es despleguen entre els personatges. Anton exerceix el seu poder com a representant de la metròpoli i intenta subjugar els altres personatges a la seva voluntat. No obstant això, aquest intent de subjecció és constantment desafiada per la resistència dels personatges natius, que busquen subvertir les estructures de poder establertes i reclamar la seva autonomia. Així, la tensió entre subjecció i subversió es converteix en el motor principal de l’obra, reflectint les contradiccions i conflictes inherents a les relacions de poder colonials.

Lluïsa Cunillé posa en escena aquesta tensió de manera complexa i subtil, obligant el públic a reflexionar sobre les formes en què les ideologies afecten les subjectivitats i com aquestes, al seu torn, poden ser utilitzades per desafiar i subvertir els sistemes de dominació.

Althusser, L. (2014). La filosofía como arma de la revolución. Barcelona: Anthropos.

Butler, J. (2023). Mecanismos psíquicos del poder. Madrid: Càtedra.

Carbonell, N. (2013). Cultura i subjectivitat. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.

Cunillé, L. (2008). Après moi, le déluge. Deu peces. A: Cunillé, L. Barcelona: Edicions 62.

En primer lloc, cal mencionar que l’obra teatral Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé va ser estrenada l’any 2015, hi podem veure una exploració entorn dels temes socials i polítics. Els protagonistes de la trama son, per una banda l’home, i per l’altra, la intèrpret. Es troben a Kinshasa, i el seu diàleg forma part d’una trobada de negocis entre un home occidental i un home del Congo. És important abans de tot, entendre que l’obra es pot dividir en tres grans temes centrals: la crisi econòmica i social, la pèrdua, i les relacions humanes. Pel que fa al primer, la crisi econòmica i social que es planteja és important a destacar pel fet que té un impacte significant en la vida quotidiana dels personatges. Després, el tema de la pèrdua es reflecteix a l’hora de recordar els avantpassats de certs personatges en la trama, i sobretot, l’èmfasi per mantenir viva la memòria d’aquests. En últim lloc, les relacions humanes i la fragilitat que les envolta. És del tot visible com els personatges, en mig d’una societat deshumanitzada, busquen obtenir connexions emocionals entre ells, per lluitar contra la soledat. L’obra de Cunillé, ens ajuda a explorar, a partir dels diàlegs dels personatges, les creences i la ideologia de cadascun d’ells, així com, la visió del món individual, i el seu poder.

La relació entre ideologia i subjectivitat, dins de l’obra, amb l’ajuda de la representació de les creences de cadascun i els valors ideològics adquirits d’una persona, mostren la seva forma de percebre i interpretar la realitat. Això, influeix en la construcció de la subjectivitat dels personatges, ja que, determinen les actituds, les emocions i els pensaments dels personatges. Cunillé mostra com les ideologies es poden modelar, i per tant la subjectivitat dels personatges no sempre es fixa. És important destacar que, un missatge que Cunillé reflecteix en la seva obra és que, les ideologies més dominants en una societat contemporània, poden arribar a ser limitadores, exposant diferents desigualtats inherents a aquest sistema de valors, per això, és necessari qüestionar-les i estar oberts a noves creences. L’obra posa sobre la taula valors fonamentals com la família, el poder, l’amor i la moralitat.

Cal mencionar que, la subjectivitat té una influència crucial en la trama d’Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé, pel fet que, els diferents personatges principalment prenen decisions basades en el seu punt de vista. Quan els personatges s’enfronten a situacions complexes, cada un segueix les seves pròpies creences en lloc de buscar una resposta objectiva. Aquesta subjectivitat en les seves accions, poden conduir a diferents conflictes amb altres personatges. Per acabar, la subjectivitat de cada personatge també es reflecteix en les converses que revelen detalls precisos de les seves vides i les seves experiències, com, ara bé, els seus desitjos o les seves frustracions. “Home: Quan m’estic més de dues setmanes aquí se m’encongeix l’ànima.” (Cunillé, 2015: 456) 

Seguidament, és important destacar la diferència entre els conceptes de subjecció i subversió. El primer d’ells, es refereix a l’estat d’estar sotmès a unes normes que limiten la subjectivitat d’un individu, mentre que, el segon terme, pretén desafiar aquestes normes per tal de no trobar-se limitats. Durant la trama hi ha una tensió constant entre els dos termes, que genera diferents conseqüències per als personatges. La societat contemporània, occidental i oriental, està totalment subjecta a unes normes, expectatives i rols que els personatges de l’obra estan destinats a seguir, tot i això, la particularitat d’alguns personatges en especial recau en no conformar-se amb aquestes etiquetes socials. Això, ho podem veure exemplificat en el següent diàleg: 

• Home: La meva companyia és aquí pel coltan. Sap que és el coltan?
• Intèrpret: No.
• Home: És un mineral. Un bon treballador, extraient coltan, pot arribar a guanyar 50 dòlars al mes. És molt més del que guanya aquí la majoria.
• Intèrpret: No vull que el meu fill es quedi aquí.

Sembla interessant fer èmfasis a dir que les interaccions entre els personatges prenen molta importància a l’hora de determinar el destí dels altres, limitar o alliberar la llibertat de cadascun i també a l’hora de sentir-se estancats en el sistema social, polític i econòmic que oprimeix en gran manera a tota la societat oriental. Els personatges es veuen obligats a adaptar-se a les convencions socials, però al llarg de la trama, s’observa un desig de rebel·lió a les normes establertes, que es poden veure en els diferents diàlegs. El terme de subversió el podem veure com a una eina que qüestiona l’ordre social establert per tal de generar una transformació en la manera de viure la realitat. “Intèrpret: Ell vol quedar-se aquí per cuidar-me, però alhora voldria marxar, voltar pel món com vostè, parlar a la gent com ho feia vostè al bar.” (Cunillé, 2015: 474) 

En conclusió, Après moi, le déluge manifesta de manera clara la relació entre ideologia i subjectivitat, així com la tensió entre subjecció i subversió. Mitjançant la representació de les diferents ideologies dels personatges, l’obra planteja una reflexió profunda al lector sobre com les creences i valors de cada individu poden influir en la forma en què les persones interpreten i actuen el món que els envolta. A més, l’obra mostra notablement com la subjecció dels personatges està condicionada per les normes socials i com les ganes per encaixar a les expectatives de la societat més dominants condicionen la seva construcció de la subjectivitat. No obstant això, també podem veure reflectit en l’obra diversos actes de subversió que qüestionen aquesta subjecció i permeten als personatges alliberar-se de les normes exposades.

La relació entre ideologia i subjectivitat i la tensió entre subjecció i subversió a “Après moi, le déluge”, de Lluïsa Cunillé

En l’obra de teatre Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé, estrenada el 2007 al Teatre Lliure, es tracten temes com les relacions de poder entre Occident i Orient a partir de la conversa entre dos personatges, en una cambra d’un hotel de Kinshasa (Àfrica). En aquest comentari ens centrarem, principalment, en la relació presentada entre ideologia i subjectivitat, per una banda, i la tensió entre subjecció i subversió, per l’altra. Per fer-ho, primer de tot s’introdueixen els personatges i després s’argumenta sobre el principi i el final de la representació.

L’obra és una llarga i reveladora conversa entre dos personatges. Per una banda, hi ha un home de negocis occidental, que treballa a una companyia dedicada a l’extracció i explotació de coltan. Aquest personatge serveix per retratar a l’Occident que, mentre bona part de la població oriental viu en condicions nefastes, les empreses occidentals s’enriqueixen amb la riquesa natural del seu país. El negoci és senzill, com diu l’Home: «Els avions que volen cap aquí venen carregats d’armes i els que en surten, de coltan, or i diamants» (p.506). Això permet llegir el títol de la peça com una crítica a la societat occidental en el sentit que el diluvi és una forma d’aniquilar la civilització. Relacionat amb això, Said argumenta que la relació entre Orient i Occident està marcada per les relacions desiguals de poder, autoritat i domini. 

Per altra banda, hi ha la Intèrpret, una dona blanca que representa el comportament majoritari dels visitants occidentals a l’Àfrica: es passa el dia prenent el sol sense sortir de l’hotel i ignora tot el que passa a fora. Desconeix, per exemple, l’epidèmia que s’ha declarat a Angola. Cal subratllar que la seva funció principal és donar veu a un ancià congolès, que l’ha contractat perquè es veu atrapat en les limitacions del llenguatge i, si no, no pot convèncer a l’Home d’emportar-se el seu fill a Occident en cerca d’una vida millor. A aquest tercer personatge, tot i que està a l’escena, no el veiem -la seva butaca està buida-, ni el sentim. Per tant, en paraules d’Spivak, el congolès és presentat com un subaltern, ja que no té veu, al mateix temps que s’atorga una posició de poder a la figura de la dona -que és qüestionada per l’africà-. 

L’obra s’inicia amb l’explicació d’un parell d’acudits aparentment innocents, però que retraten als africans com a lladres i com a éssers colonitzats sense himne propi. Amb aquests acudits, com es diu a l’acotació, la Intèrpret riu amb moltes ganes. Per tant, se’ns presenten a dos occidentals que manifesten tenir tot un seguit d’estereotips i prejudicis envers els orientals. De fet, l’Orient ha estat vist pels d’Occident com l’Altre, i als subjectes colonials com a inferiors i diferents del Jo. A mesura que el diàleg progressa, el menyspreu, la indiferència i la corrupció dels valors europeus es van fent més evidents quan sabem que la gran preocupació de l’Home és la malaltia, la proximitat de la mort i la necessitat d’un final digne (Mellinas, 2026). 

Els diferents personatges estan sotmesos a una ideologia determinada per l’indret on van néixer, on es troben uns aparats ideològics de l’estat (AIE) que presenten processos subjectius d’internalització de la norma social i l’autoritat i construeixen la subjectivitat i identitat dels individus. En el cas d’Occident, a partir de discursos culturals que promouen l’alteritat, l’etnocentrisme i l’eurocentrisme. Aquestes ideologies influeixen en la visió del món dels subjectes -des de la superioritat d’un occidental-, als seus actes -a partir de prejudicis- i com es relacionen amb els Altres -des de la distància i la ignorància-. Aquesta afirmació implica que la ideologia interpel·la l’individu com a subjecte individual i social. 

Tanmateix, els discursos ideològics no són estàtics i inamovibles, sinó que, malgrat la dominació d’una ideologia, sempre hi ha marges per a la contestació i la creació de nous significats. Aquesta dinàmica es fa evident al final de l’obra quan l’Home, tot i haver presentat resistència a la proposta de l’africà perquè «Hauria de perdre molt de temps a ensenyar al seu fill tot un altre món que desconeix completament» (p.479), després d’haver parat atenció als seus arguments, acaba acceptant els serveis del noi africà perquè el necessita. En aquest punt esdevé un cas de tensió entre subjecció i subversió perquè l’Home, lluny de la ignorància envers el món Oriental, trenca, d’alguna manera, amb la seva ideologia i els seus estereotips. És en aquest sentit que hem d’entendre la citació inicial del text de Cunillé, que, tot remetent al relat de Conrad, ens ofereix la clau hermenèutica de la peça: «Els homes que venen aquí no haurien de tenir entranyes». El qüestionament i el coneixement ens fan comprendre i l’empatia i la dependència ens fan canviar el punt de vista i la manera d’actuar. Al final, però, se sap que el fill africà va morir fa setze anys de malària. Així doncs, l’únic que el congolès pretén és que algú, a part d’ell, trobi a faltar el seu fill. Tot això és diferent amb la Intèrpret, que té una actitud d’indiferència al llarg de l’obra i diu que «si m’hagués de recordar de tot al final em tornaria boja» (p.506): ella no té entranyes.

Finalment, a Après moi, le déluge es denuncia la ferocitat del colonialisme i l’imperialisme i s’estableix un diàleg amb Heart of Darkness (1899) de Joseph Conrad per tal de criticar la invisibilitat de l’Occident per part del món occidental. Aquesta obra es pot estudiar com a productora d’ideologia i subjectivitat, en què l’espectador occidental es veu denunciat per la seva visió i ideologia envers l’Orient. Les maneres de ser i pensar que els europeus de Cunillé representen haurien de desaparèixer, i és l’espectador qui decideix si canviar o no aquesta conducta i, en conseqüència, si el diluvi del títol ha d’esdevenir un renaixement o un càstig. 

Bibliografia: 

Althusser, L. (1974). Ideología y aparatos ideológicos de Estado. Ediciones Nueva Visión.

Carbonell, N. (2013). Cultura i subjectivitat. Barcelona: Fundació UOC.

Cunillé, L. “Après moi, le déluge”. A: Cunillé, L. Deu peces. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 449-507. 

Mellinas, H. (2016). «Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé: política i sostracció». A: Revista Els Marges, 108.

Said, E. (1991). “Introducció”. A: Orientalisme, p. 15-39. Vic: Eumo.

Said, E. (1996). “Territorios superpuestos, historias entrecruzadas”. A: Cultura e imperialismo, p. 35-73. Barcelona: Anagrama.

Spivak, G. (2003). “¿Puede hablar el subalterno?”. A: Revista colombiana de antropología, 39, p. 297-364.

De la creació del subjecte a l’empresonament foucaultià.

Un home de negocis europeu i un pare africà malalt que vol que els seu fill escapin del continent en recerca de noves oportunitats. Aquests dos personatges, que centren el corpus central de l’obra, formen part des dos mons o realitats ben diferents. Una separació que va mes enllà de l’espai físic. Butler ens recorda que el jo no té una història pròpia que no siga també la història d’una relació (o conjunts de relacions) amb una sèrie de normes (Butler, 2009). Quan aquest pare descriu la vida del seu fill, ens parla de com s’ha forjat com a subjecte en el sentit que Butler entén aquest concepte, a saber, el procés en el qual la ideologia interpel·la el subjecte. L’autora es refereix amb aquesta frase, en el fet que la ideologia recluta subjectes entre els individus o transforma individus en subjectes. Un procés que comença, abans de nàixer (ja que la ideologia que ens forma com a subjectes no és històrica) i continua en el mateix moment en què arribem al món, amb l’adquisició d’allò que Lévi-Strauss ha anomenat ideologia familiar (Jo he ensenyat al meu fill tot el que sé, diu el pare en un moment del relat). Però la ideologia no tan sols és ahistòrica i constitutiva del subjecte, sinó, que segons Butler conté un altra característica, és material, és a dir, es troba constituïda en institucions i pràctiques socials. Podem pensar en aquesta materialitat com allò que Althusser va nombrar com els aparells ideològics de l’estat, és a dir, certs nombres de realitats que es presenten a l’observador immediatament sota la forma d’institucions diferents i especialitzades (Althusser, 1970). Un cop arribat en aquest punt, el públic de l’obra teatral pot veure com la creació dels subjectes que componen l’obra s’han creat de forma totalment diferent: cadascun sota una força ideològica concreta, amb uns aparells ideològics diferents i amb un poder diferent (perquè el poder, segons Butler, també actua com a element que fa possible el subjecte i que actua com a efecte voluntari del subjecte).

El personatge europeu fuig a l’Àfrica recercant negocis, és a dir, d’alguna manera, escapa d’aquesta força ideològica que l’ha convertit en subjecte. El pare del noi africà, també vol que el seu fill escape de l’Àfrica. Fem aquí un petit parèntesi i retornem a Butler per explicar en com, durant la creació del subjecte apareix un fet paradoxal: el procés que ens torna subordinats al poder és concomitant al procés que ens torna subjectes. D’aquesta paradoxa naixerà el que coneixem com subjecció butleriana (Brum, 2019) que consisteix en la dependència fonamental d’un discurs que mai escollim, però que, paradoxalment, inicia i sustenta la nostra acció (Butler, 2015). No hi pot veure hom, en aquestes fugides dels personatges, un intent (que mai s’acaba de materialitzar, però) de fugir d’aquesta subjecció? Si realment pensem que existeix un intent de fugir d’aquesta subjecció, és per una de les intervencions del personatge europeu:

Vaig venir aquí [Àfrica] fugint d’aquella bogeria, buscant, per dir-ho així, la meva ànima. Però no l’he trobada mai més enlloc.

I és que l’ànima, element recorrent en l’obra, actua, segons la visió de Foucault, com un vector polític, és a dir, com un element de poder que participa en la materialització dels cossos, convertint-los en dòcils i en elements sotmesos (Bravo, 2018). Per a Butler, ja ho hem dit, el procés que ens torna subordinats al poder, això és, la submissió primària al poder, va de la mà del procés que ens converteix en subjectes. Quan el personatge europeu recerca la seva ànima però no la troba, reconeix, d’alguna manera, que és incapaç de alliberar-se d’aquella presó foucaultania que l’ha convertit en subjecte. Tampoc el jove africà, mort als tres anys, va poder escapar de la seva pròpia presó. L’ànima, no tan sols és la presó del cos, com afirma Foucault, sinó que els subjectes estarem sotmesos i subordinats al poder, com afirma Butler.

La invisibilitat dels Altres.

L’obra conté un element important que fins ara hem obviat: la inexistència (física) dels personatges africans. En el text, serà l’intèrpret que li donarà veu al pare africà i el seu fill, que com ja hem dit, descobrirem que ja és mort de fa anys. Com ja hem dit al començament, ens trobem amb un xoc entre dos mons, dues cultures, però, per què una d’elles està absent físicament? Hem de tenir en compte que tot i que el corpus de l’obra està dominat per dos personatges (un europeu i un africà), l’autèntic protagonista de l’obra serà el personatge europeu. El fet que el pare africà, i el seu fill, no tinguin veu directa en el relat, els converteix en una espècie de subjecte subalterns. Per Spivak, els subjectes subalterns no poden parlar per la falta d’un espai d’enunciació que se li permeti, a més, de no formar part del discurs. Són, en certa mesura, la figura de l’Altre definida per Said, una figura creada pels subjectes metropolitans i que són considerats inferiors pels subjectes occidentals. La demanda d’auxili constant del pare per poder enviar el seu fill a Europa i el constant rebuig és una mostra d’aquest desnivell jeràrquic del que parla Said, de fet, així ho reconeixerà el pare africà (Vosté i jo ja no podrem ser germans. Potser si hagués acceptat el meu fill com a seu encara hauria estat possible, però ja no.) Una demanda, que ben bé podria traduir-se amb els crits d’auxili de tot el món no occidental a occident.

Quan finalment el personatge europeu accepta donar-li feina al nou africà, el pare d’aquest confessarà la seva mort. Quin és el propòsit final? Possiblement donar consciència de com s’ha creat el subjecte d’aquell noi mort setze anys enrere a una persona que ignora tot allò que es representa com l’Altre, i que veu com un subjecte inferior. De nou, una metàfora de com occident ignora els problemes dels estats del tercer món, problemes, per altra banda, creats pels propis estats occidentals.

A mode de conclusió.

«Après moi, le déluge» és el crit i el lema de tots els capitalistes (Marx, 2021), una declaració de Marx que encaixa a la perfecció amb l’obra dirigida per Carlota Subirós. En el món capitalista, els aparells ideològics de l’estat definits per Althusser, juguen un paper primordial per assegurar la reproducció de les condicions de producció a través de la ideologia (Carbonell i Camós, 2013). Una reproducció que no es realitza en el propi món capitalista, sinó que es produeix lluny d’allí. Occident, com el personatge europeu de l’obra, oblida això, i de cops, és necessari aquest toc d’atenció per part dels Altres per recordar, que al darrere de les accions ocorregudes al món occidental, en un altre món llunyà, sorgeix, conseqüentment, el diluvi.

Bibliografia

Althusser, Louis (1970) Ideología y aparatos ideológicos de estado. Ed.Titiviullus.

Bravo, Remedios (2018) Cuerpo y poder. Una conversación entre Foucault y Butler. Dorsal. Revista de estudios foucaultianos. Nº4, 2018. pp 63-85

Brum Neto, Bejamin (2019) Notas sobre la teoría de la sujeción en Judith Butler: un debate con Foucault, Althusser y Zizek. Laditex, nº54, 1 de desembre del 2019.

En: Notas sobre la teoría de la sujeción en Judith Butler: un debate con Foucault, Althusser y Zizek – Reflexiones Marginales [consultat 4 maig del 2024]

Butler, Judith (2009) Dar cuenta de sí mismo. Violencia ética y responsabilidad. Ed.Amorrortu.

Butler, Judith (2015) Mecanismos psíquicos del poder. Teorías sobre la sujeción. Ed. Cátedra.

Carbonell i Camós, Nuria (2013) Cultura i Subjectivitat. Ed. FUOC

Marx, Karl (2021) El capital. Ed. Siglo XXI.

Après Moi, le déuge és una obra teatral escrita per Lluïsa Cunillé i estrenada el 2007 al Teatre Lliure. L’obra narra la trobada entre tres personatges en la ciutat de Kinshasa: un home de negocis europeu, una intèrpret europea i un ancià congolès. A partir de l’anàlisi de l’obra, podem veure com s’hi manifesten la relació entre ideologia i subjectivitat, i la tensió entre subjecció i subversió.

L’obra, a través dels seus personatges, pretén mostrar les relacions existents entre el món occidental i l’anomenat “Tercer Món” o “sud global”. En aquest sentit, no és casualitat que el personatge de l’ancià congolès no estiga representat per cap actor, si no que aquest parla a través de la veu de la intèrpret. Així, físicament el personatge de l’ancià no existeix, no està materialitzat, i la seua veu queda distorsionada a través de la traducció i la interpretació que fa la intèrpret de les seues paraules. Aquesta metàfora evocaria la realitat històrica que els països africans han viscut arrel de la colonització, quedant sotmesos i invisibilitzats per la imposició de la ideologia occidental imperialista. La seua absència fictícia, doncs, cal ser llegida com una absència real en l’actual món globalitzat, hereu del vell imperialisme, on els països del “sud global” i la seua gent han quedat relegats a l’espai de l’Altre, un espai modelat des de la visió occidental, com exposa Said a Cultura e imperialismo: “Este esquema de dominios y posesiones (referint-se a l’imperialisme del segle XIX i XX) sentó las bases para lo que hoy constituye en efecto un mundo completamente global” (1996: 38), un món global que no es pot entendre sense el llegat cultural de l’imperialisme occidental.

Els personatges i el diàleg que mantenen en l’obra, doncs, acaba sent un exemple de la imposició de la ideologia imperialista occidental i la seua repercussió en la formació de la subjectivitat dels personatges. Per una banda, aquesta queda evidenciada en els dos personatges europeus, l’home de negocis i la intèrpret, que mostren tindre amb la seua conversa alts prejudicis i imatges estereotipades dels congolesos –com mostren a través dels seus acudits–. A més a més, l’actitud de l’home europeu front a la visita de l’ancià és una clara representació de les relacions que, des dels processos de descolonització i independència política de les colònies, ha tingut Occident amb el “sud global”. Així, l’home de negocis pretén solucionar els problemes de l’ancià amb caritat, donant-li diners per a tornar al seu poble o donant-li el seu rellotge. Aquesta actuació de l’home de negocis representaria l’actitud occidental envers els països del “sud global” basada en la caritat i el voluntariat, mecanismes que, en lloc d’alterar la realitat actual de dependència econòmica, acaben sent una simple tireta que no qüestiona ni trastoca la profunditat dels problemes.

Paral·lelament, i allò que més m’ha cridat l’atenció de l’obra en relació a la confluència de la ideologia i la subjectivitat, ha estat l’actitud de l’ancià, el qual acaba sent també víctima de la ideologia dominant com a formadora de la seua subjectivitat. Això queda evidenciat en l’objectiu de la seua visita: aconseguir que el seu fill marxe amb l’home de negocis. L’ancià, amb la seua petició i actitud, amb les seues súpliques, no està, doncs, subvertint la seua subjectivitat, sinó que està acceptant la subjectivitat donada per la ideologia imperialista: Àfrica com un lloc de misèria, de gent deshonrosa, un país sense expectatives de futur pròpies on la seua població, en lloc de lluitar i intentar subvertir aquesta situació de domini, acaba acceptant la subjectivitat donada, imposada, d’inferioritat. D’aquesta manera, l’ancià en cap moment, o això dona a entendre l’autora, qüestiona les relacions d’explotació econòmica que expliquen, en certa mesura, la misèria del seu país. Així, all llarg del diàleg, l’ancià mostra en incomptables ocasions com l’única solució és que el seu fill marxe ben lluny: “No vull que el meu fill es quedi aquí” (2008: 481), “em penedia de no haver marxat lluny d’aquí (…) a qualsevol altre lloc lluny de tant dolor i tanta misèria” (2008: 497). I aquesta solució passa per la subordinació del seu fill a l’home europeu: “Ell aprendrà tot allò que vostè vulgui” (2008: 474). És un clar exemple del triomf de la ideologia dominant, la qual aconsegueix perpetuar, seguint la terminologia d’Althusser (2005), la reproducció de les relacions de producció capitalistes, que en aquest context equivaldrien a les relacions de producció heretades de l’imperialisme. D’aquesta manera, i com apunta Butler, referint-se a la teoria d’Althusser: “La reproducción de las relaciones sociales, la reproducción de las habilidades, supone la reproducción del sometimiento” (2010: 131). La reproducció per part del fill de l’ancià de les relacions socials desiguals de l’imperialisme –home blanc/amo, jove negre/servent– a través de la reproducció de les habilitats apreses, suposarà la reproducció del sotmetiment del negre pel blanc.

En definitiva, eixa súplica constant de l’ancià a l’home blanc per a què es fage càrrec del seu fill, per a salvar-lo de la misèria i la pobresa del seu país, acaba desinflant la denúncia per part de l’autora en l’obra de la hipocresia occidental i de la seua culpabilitat de la situació econòmica i política d’Àfrica, i acaba reproduint el vell esquema imperialista on el nord ha de salvar al sud, on el blanc és l’única via de supervivència eficaç. Amb l’esgarrifós relat de la vida del fill de l’ancià, que al final resulta que no és seua, però sí és la història de milers de joves congoleses que han viscut l’horror de la guerrilla i l’explotació capitalista en les mines, l’autora intenta que l’espectador empatitze amb l’ancià a través de la llàstima. Així, l’ancià i el seu fill escenificarien la bondat, la voluntat de buscar una vida digna i bona, realitzada a través del treball servint a l’home blanc. La subordinació, doncs, no queda qüestionada pels subjectes subjugats. Ben al contrari, en lloc de confrontar-se a la subjectivitat dominant, la volen assimilar, la volen adoptar. El relat acaba mostrant com, a través de la imposició de la ideologia dominant capitalista occidental, es reprodueixen les subjectivitats d’explotador i explotat, que són imprescindibles, com apunta Althusser (2005), per a reproduir les condicions de producció capitalista.

Referències bibliogràfiques:

Althusser, Louis. “Ideología y aparatos del Estado. (Notas para una investigación)”. La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2005.

Butler, Judith. “‘La conciencia nos hace a todos sujetos’ La sujeción en Althusser”. Mecanismos del poder. Teoría sobre la sujeción.  Universitat de València, Cátedra. 2010.

Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. En: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona : Edicions 62, 2008.

Said, Edward. “I. Territorios superpuestos, historias entrecruzadas”. Cultura e imperialismo. Barcelona : Anagrama, DL 1996.