“Après moi”
Fa temps vaig sentir allò de que tots morim dos cops. La primera vegada que morim, ho fem quan el nostre cor para de bategar i expirem el nostre últim alè. La segona vegada que morim, ho fem quan algú pronuncia el nostre nom per darrer cop a la història, deixant així, al nostre record, diluir-se en el temps. És per això, que un neguit que assetja l’existència de la nostra espècie, és el de la immortalitat. Quan no procurem allargar el temps que el nostre cos té per relacionar-se amb la materialitat que l’envolta, busquem desesperadament prolongar aquesta mena de segona existència erigint un digne llegat. I és just aquí, en l’impàs entre ambdues morts, on les jerarquies i el privilegi segueixen categoritzant-nos, prolongant el nom d’uns i escorçant el dels altres.
Fins al tercer cop que no vaig obrir el document de la lectura, pensava que el títol d’aquesta es reduïa al “Après moi”. Vaig trigar una mica més a adonar-me’n que després, venia el diluvi. Fins llavors, pensava que el títol feia referència a l’exasperació del pare protagonista, per tal d’allargar la vida del seu fill un cop ell ja no hi fos.
L’ancià congolès, d’igual manera que el seu fill, es presenta des de l’alteritat d’allò normatiu. Com molt bé expressa Edward Said en les seves aportacions sobre l’orientalisme, la construcció de l’arquetip del subjecte occidental, es fa des del rebuig i la comparació amb el no-occidental, és a dir amb l’altre. L’ancià participa en un context que no el reconeix com a interlocutor de ple dret. De fet, un tret que em va semblar bastant simbòlic, és que en la transcripció de l’obra, el pare del ja difunt, no és citat en cap moment. No és ell qui parla, sinó que la intèrpret, ho fa en nom seu. Això em fa pensar en Spivak i la seva reflexió sobre la possibilitat dels subalterns de parlar per ells mateixos, com a mètode de superació de la condició de subalternitat i com a eina de subversió en contra l’hegemonia. De fet, en la recreació del guió, la tercera butaca resta buida, la peça només la desenvolupen dos actors, l’ancià funciona com complement pel desenvolupament de la trama, però no mereix la importància per tal de ser reconegut en el mateix règim d’igualtat que els altres dos protagonistes. Tornant a les línies que componen aquest text, hi ha un moment, en el qual, el pare del noi, demana que no se’l miri en el transcurs de la conversa. Em sembla interessant reflexionar, aprofitant aquest detall, sobre el punt de la subjugació en el procés de constitució del subjecte. Com bé apunta Focoult: hauríem de procurar comprendre la submissió en la seva manifestació material com constitució dels subjectes. (Focoult, M., 1977). És a dir, valorant que la peça es presenta en un context de colonialisme tardà, és inevitable que en quedin reflectides les dinàmiques colonials que la República Democràtica del Congo arrossega. El ritme que marca l’avanç de les pàgines té una mena de so gris i decadent, la potència imperial belga de principis i mitjans del segle XX, s’ha difuminat per deixar pas a quelcom més cínic. No obstant, les conseqüències dels deliris de grandesa de Leopold II, ordenen els codis de la reunió. És més, penso que és enormement simbòlic que, a l’ancià li falti un braç, trobo que amb aquest detall, es construeix un pont temporal entre dos moments que s’assimilen amb el domini occidental de la terra on la reunió s’efectua. Però el que és indiscutible, és que l’hegemonia blanca en territori congolès segueix present, renunciant a l’explicitat, el poder ha adoptat altres derroters més discrets, rutes com la comercial, personificada amb el vincle entre l’home de negocis i el mercat del coltan. I aquest funcionament estructural es reprodueix en les conductes pròpies dels subjectes. Al llarg del diàleg, el pare del ja difunt jove, insisteix constantment perquè el seu fill sigui “apadrinat”, arribant a punts que es podrien associar a una relació esclavista. L’ancià procura establir un vincle quasi mercantil, on el seu descendent s’acaba convertint en capital humà, el valor d’aquest quart individu rau en gran part, en la seva capacitat productiva, i el que sobta d’això, és que hi ha un reconeixement implícit sobre aquesta realitat per ambdues parts. Com narra Althusser, l’adopció de les subjectivitats passa per un procés ideològic lligat a la reproducció de la capacitat productiva. L’ocupant de la butaca buida, ha interioritzat que els seus, són el que són, mà d’obra substituïble. I penso que és en aquesta tessitura, on es pot extrapolar una mena d’acte de subversió. Quan aquest reconeixement es fa evident, quan s’afirma que aquesta força productiva és necessària, i no al revés. És quan aquesta mateixa força productiva es nega a ser funcional a través de la mort física, aconseguint paral·lelament, revaloritzar al subjecte a través del reforçament del llegat personal.
Referències bibliogràfiques:
- Althusser, Louis (2005). Ideología y aparatos del Estado. (Notas para una investigación). A: La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI. <- només el capítol “Ideología y aparatos del Estado”.
- Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé. Original en català. Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. En: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona : Edicions 62, 2008. p. 449-507. ISBN 9788429761610
- Butler, Judith (2010). Mecanismos del poder. Teoría sobre la sujeción. Cátedra. <- Introducció + capítol 4 “‘La conciencia nos hace a todos sujetos’ La sujeción en Althusser”.
- Edward Said (1991). Introducció; dins: Orientalisme. Vic: Eumo. ISBN 9788476022146 p. 15-39.
Debatcontribution 0el “Après moi”