En l’obra “Après moi, le déluge” de Lluïsa Cunillé, la relació entre ideologia i subjectivitat es manifesta a través dels personatges i les seves interaccions en un context postcolonial marcat per la violència i la incertesa. La tensió entre subjecció i subversió sorgeix com a resultat de les ideologies dominants i les forces de resistència que busquen desafiar-les.

L’obra presenta una sèrie de personatges que reflecteixen diverses ideologies i formes de subjectivitat. El protagonista, Anton, encarna la ideologia colonialista i paternalista, representant la mirada occidental sobre altres cultures i imposant els seus valors i interessos. A través del seu punt de vista, es veu com la subjectivitat es subordina a una narrativa hegemònica que justifica la dominació i explotació dels altres. D’altra banda, els personatges natius, com ara Toure i Assane, representen la resistència i la subversió a aquesta hegemonia. La seva subjectivitat està marcada per la lluita contra la subjecció colonial i la cerca de la seva pròpia identitat i llibertat. A través dels seus diàlegs i accions, es posa en relleu la tensió entre la seva voluntat de resistir-se a la ideologia imposada i la seva necessitat de negociar amb ella per sobreviure.

La teatralitat de l’obra també contribueix a la reflexió sobre la relació entre ideologia i subjectivitat. El fet que els personatges interpretin rols i actuïn en un escenari posa en qüestió l’autenticitat de les seves identitats i les seves accions. Així, es posa en relleu com les ideologies poden influir en la construcció de la identitat personal i com aquesta pot ser manipulada i subvertida a través dels rols que es representen. La relació entre subjecció i subversió es fa evident en les dinàmiques de poder que es despleguen entre els personatges. Anton exerceix el seu poder com a representant de la metròpoli i intenta subjugar els altres personatges a la seva voluntat. No obstant això, aquest intent de subjecció és constantment desafiada per la resistència dels personatges natius, que busquen subvertir les estructures de poder establertes i reclamar la seva autonomia. Així, la tensió entre subjecció i subversió es converteix en el motor principal de l’obra, reflectint les contradiccions i conflictes inherents a les relacions de poder colonials.

Lluïsa Cunillé posa en escena aquesta tensió de manera complexa i subtil, obligant el públic a reflexionar sobre les formes en què les ideologies afecten les subjectivitats i com aquestes, al seu torn, poden ser utilitzades per desafiar i subvertir els sistemes de dominació.

Althusser, L. (2014). La filosofía como arma de la revolución. Barcelona: Anthropos.

Butler, J. (2023). Mecanismos psíquicos del poder. Madrid: Càtedra.

Carbonell, N. (2013). Cultura i subjectivitat. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.

Cunillé, L. (2008). Après moi, le déluge. Deu peces. A: Cunillé, L. Barcelona: Edicions 62.

En primer lloc, cal mencionar que l’obra teatral Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé va ser estrenada l’any 2015, hi podem veure una exploració entorn dels temes socials i polítics. Els protagonistes de la trama son, per una banda l’home, i per l’altra, la intèrpret. Es troben a Kinshasa, i el seu diàleg forma part d’una trobada de negocis entre un home occidental i un home del Congo. És important abans de tot, entendre que l’obra es pot dividir en tres grans temes centrals: la crisi econòmica i social, la pèrdua, i les relacions humanes. Pel que fa al primer, la crisi econòmica i social que es planteja és important a destacar pel fet que té un impacte significant en la vida quotidiana dels personatges. Després, el tema de la pèrdua es reflecteix a l’hora de recordar els avantpassats de certs personatges en la trama, i sobretot, l’èmfasi per mantenir viva la memòria d’aquests. En últim lloc, les relacions humanes i la fragilitat que les envolta. És del tot visible com els personatges, en mig d’una societat deshumanitzada, busquen obtenir connexions emocionals entre ells, per lluitar contra la soledat. L’obra de Cunillé, ens ajuda a explorar, a partir dels diàlegs dels personatges, les creences i la ideologia de cadascun d’ells, així com, la visió del món individual, i el seu poder.

La relació entre ideologia i subjectivitat, dins de l’obra, amb l’ajuda de la representació de les creences de cadascun i els valors ideològics adquirits d’una persona, mostren la seva forma de percebre i interpretar la realitat. Això, influeix en la construcció de la subjectivitat dels personatges, ja que, determinen les actituds, les emocions i els pensaments dels personatges. Cunillé mostra com les ideologies es poden modelar, i per tant la subjectivitat dels personatges no sempre es fixa. És important destacar que, un missatge que Cunillé reflecteix en la seva obra és que, les ideologies més dominants en una societat contemporània, poden arribar a ser limitadores, exposant diferents desigualtats inherents a aquest sistema de valors, per això, és necessari qüestionar-les i estar oberts a noves creences. L’obra posa sobre la taula valors fonamentals com la família, el poder, l’amor i la moralitat.

Cal mencionar que, la subjectivitat té una influència crucial en la trama d’Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé, pel fet que, els diferents personatges principalment prenen decisions basades en el seu punt de vista. Quan els personatges s’enfronten a situacions complexes, cada un segueix les seves pròpies creences en lloc de buscar una resposta objectiva. Aquesta subjectivitat en les seves accions, poden conduir a diferents conflictes amb altres personatges. Per acabar, la subjectivitat de cada personatge també es reflecteix en les converses que revelen detalls precisos de les seves vides i les seves experiències, com, ara bé, els seus desitjos o les seves frustracions. “Home: Quan m’estic més de dues setmanes aquí se m’encongeix l’ànima.” (Cunillé, 2015: 456) 

Seguidament, és important destacar la diferència entre els conceptes de subjecció i subversió. El primer d’ells, es refereix a l’estat d’estar sotmès a unes normes que limiten la subjectivitat d’un individu, mentre que, el segon terme, pretén desafiar aquestes normes per tal de no trobar-se limitats. Durant la trama hi ha una tensió constant entre els dos termes, que genera diferents conseqüències per als personatges. La societat contemporània, occidental i oriental, està totalment subjecta a unes normes, expectatives i rols que els personatges de l’obra estan destinats a seguir, tot i això, la particularitat d’alguns personatges en especial recau en no conformar-se amb aquestes etiquetes socials. Això, ho podem veure exemplificat en el següent diàleg: 

• Home: La meva companyia és aquí pel coltan. Sap que és el coltan?
• Intèrpret: No.
• Home: És un mineral. Un bon treballador, extraient coltan, pot arribar a guanyar 50 dòlars al mes. És molt més del que guanya aquí la majoria.
• Intèrpret: No vull que el meu fill es quedi aquí.

Sembla interessant fer èmfasis a dir que les interaccions entre els personatges prenen molta importància a l’hora de determinar el destí dels altres, limitar o alliberar la llibertat de cadascun i també a l’hora de sentir-se estancats en el sistema social, polític i econòmic que oprimeix en gran manera a tota la societat oriental. Els personatges es veuen obligats a adaptar-se a les convencions socials, però al llarg de la trama, s’observa un desig de rebel·lió a les normes establertes, que es poden veure en els diferents diàlegs. El terme de subversió el podem veure com a una eina que qüestiona l’ordre social establert per tal de generar una transformació en la manera de viure la realitat. “Intèrpret: Ell vol quedar-se aquí per cuidar-me, però alhora voldria marxar, voltar pel món com vostè, parlar a la gent com ho feia vostè al bar.” (Cunillé, 2015: 474) 

En conclusió, Après moi, le déluge manifesta de manera clara la relació entre ideologia i subjectivitat, així com la tensió entre subjecció i subversió. Mitjançant la representació de les diferents ideologies dels personatges, l’obra planteja una reflexió profunda al lector sobre com les creences i valors de cada individu poden influir en la forma en què les persones interpreten i actuen el món que els envolta. A més, l’obra mostra notablement com la subjecció dels personatges està condicionada per les normes socials i com les ganes per encaixar a les expectatives de la societat més dominants condicionen la seva construcció de la subjectivitat. No obstant això, també podem veure reflectit en l’obra diversos actes de subversió que qüestionen aquesta subjecció i permeten als personatges alliberar-se de les normes exposades.

La relació entre ideologia i subjectivitat i la tensió entre subjecció i subversió a “Après moi, le déluge”, de Lluïsa Cunillé

En l’obra de teatre Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé, estrenada el 2007 al Teatre Lliure, es tracten temes com les relacions de poder entre Occident i Orient a partir de la conversa entre dos personatges, en una cambra d’un hotel de Kinshasa (Àfrica). En aquest comentari ens centrarem, principalment, en la relació presentada entre ideologia i subjectivitat, per una banda, i la tensió entre subjecció i subversió, per l’altra. Per fer-ho, primer de tot s’introdueixen els personatges i després s’argumenta sobre el principi i el final de la representació.

L’obra és una llarga i reveladora conversa entre dos personatges. Per una banda, hi ha un home de negocis occidental, que treballa a una companyia dedicada a l’extracció i explotació de coltan. Aquest personatge serveix per retratar a l’Occident que, mentre bona part de la població oriental viu en condicions nefastes, les empreses occidentals s’enriqueixen amb la riquesa natural del seu país. El negoci és senzill, com diu l’Home: «Els avions que volen cap aquí venen carregats d’armes i els que en surten, de coltan, or i diamants» (p.506). Això permet llegir el títol de la peça com una crítica a la societat occidental en el sentit que el diluvi és una forma d’aniquilar la civilització. Relacionat amb això, Said argumenta que la relació entre Orient i Occident està marcada per les relacions desiguals de poder, autoritat i domini. 

Per altra banda, hi ha la Intèrpret, una dona blanca que representa el comportament majoritari dels visitants occidentals a l’Àfrica: es passa el dia prenent el sol sense sortir de l’hotel i ignora tot el que passa a fora. Desconeix, per exemple, l’epidèmia que s’ha declarat a Angola. Cal subratllar que la seva funció principal és donar veu a un ancià congolès, que l’ha contractat perquè es veu atrapat en les limitacions del llenguatge i, si no, no pot convèncer a l’Home d’emportar-se el seu fill a Occident en cerca d’una vida millor. A aquest tercer personatge, tot i que està a l’escena, no el veiem -la seva butaca està buida-, ni el sentim. Per tant, en paraules d’Spivak, el congolès és presentat com un subaltern, ja que no té veu, al mateix temps que s’atorga una posició de poder a la figura de la dona -que és qüestionada per l’africà-. 

L’obra s’inicia amb l’explicació d’un parell d’acudits aparentment innocents, però que retraten als africans com a lladres i com a éssers colonitzats sense himne propi. Amb aquests acudits, com es diu a l’acotació, la Intèrpret riu amb moltes ganes. Per tant, se’ns presenten a dos occidentals que manifesten tenir tot un seguit d’estereotips i prejudicis envers els orientals. De fet, l’Orient ha estat vist pels d’Occident com l’Altre, i als subjectes colonials com a inferiors i diferents del Jo. A mesura que el diàleg progressa, el menyspreu, la indiferència i la corrupció dels valors europeus es van fent més evidents quan sabem que la gran preocupació de l’Home és la malaltia, la proximitat de la mort i la necessitat d’un final digne (Mellinas, 2026). 

Els diferents personatges estan sotmesos a una ideologia determinada per l’indret on van néixer, on es troben uns aparats ideològics de l’estat (AIE) que presenten processos subjectius d’internalització de la norma social i l’autoritat i construeixen la subjectivitat i identitat dels individus. En el cas d’Occident, a partir de discursos culturals que promouen l’alteritat, l’etnocentrisme i l’eurocentrisme. Aquestes ideologies influeixen en la visió del món dels subjectes -des de la superioritat d’un occidental-, als seus actes -a partir de prejudicis- i com es relacionen amb els Altres -des de la distància i la ignorància-. Aquesta afirmació implica que la ideologia interpel·la l’individu com a subjecte individual i social. 

Tanmateix, els discursos ideològics no són estàtics i inamovibles, sinó que, malgrat la dominació d’una ideologia, sempre hi ha marges per a la contestació i la creació de nous significats. Aquesta dinàmica es fa evident al final de l’obra quan l’Home, tot i haver presentat resistència a la proposta de l’africà perquè «Hauria de perdre molt de temps a ensenyar al seu fill tot un altre món que desconeix completament» (p.479), després d’haver parat atenció als seus arguments, acaba acceptant els serveis del noi africà perquè el necessita. En aquest punt esdevé un cas de tensió entre subjecció i subversió perquè l’Home, lluny de la ignorància envers el món Oriental, trenca, d’alguna manera, amb la seva ideologia i els seus estereotips. És en aquest sentit que hem d’entendre la citació inicial del text de Cunillé, que, tot remetent al relat de Conrad, ens ofereix la clau hermenèutica de la peça: «Els homes que venen aquí no haurien de tenir entranyes». El qüestionament i el coneixement ens fan comprendre i l’empatia i la dependència ens fan canviar el punt de vista i la manera d’actuar. Al final, però, se sap que el fill africà va morir fa setze anys de malària. Així doncs, l’únic que el congolès pretén és que algú, a part d’ell, trobi a faltar el seu fill. Tot això és diferent amb la Intèrpret, que té una actitud d’indiferència al llarg de l’obra i diu que «si m’hagués de recordar de tot al final em tornaria boja» (p.506): ella no té entranyes.

Finalment, a Après moi, le déluge es denuncia la ferocitat del colonialisme i l’imperialisme i s’estableix un diàleg amb Heart of Darkness (1899) de Joseph Conrad per tal de criticar la invisibilitat de l’Occident per part del món occidental. Aquesta obra es pot estudiar com a productora d’ideologia i subjectivitat, en què l’espectador occidental es veu denunciat per la seva visió i ideologia envers l’Orient. Les maneres de ser i pensar que els europeus de Cunillé representen haurien de desaparèixer, i és l’espectador qui decideix si canviar o no aquesta conducta i, en conseqüència, si el diluvi del títol ha d’esdevenir un renaixement o un càstig. 

Bibliografia: 

Althusser, L. (1974). Ideología y aparatos ideológicos de Estado. Ediciones Nueva Visión.

Carbonell, N. (2013). Cultura i subjectivitat. Barcelona: Fundació UOC.

Cunillé, L. “Après moi, le déluge”. A: Cunillé, L. Deu peces. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 449-507. 

Mellinas, H. (2016). «Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé: política i sostracció». A: Revista Els Marges, 108.

Said, E. (1991). “Introducció”. A: Orientalisme, p. 15-39. Vic: Eumo.

Said, E. (1996). “Territorios superpuestos, historias entrecruzadas”. A: Cultura e imperialismo, p. 35-73. Barcelona: Anagrama.

Spivak, G. (2003). “¿Puede hablar el subalterno?”. A: Revista colombiana de antropología, 39, p. 297-364.