De la creació del subjecte a l’empresonament foucaultià.

Un home de negocis europeu i un pare africà malalt que vol que els seu fill escapin del continent en recerca de noves oportunitats. Aquests dos personatges, que centren el corpus central de l’obra, formen part des dos mons o realitats ben diferents. Una separació que va mes enllà de l’espai físic. Butler ens recorda que el jo no té una història pròpia que no siga també la història d’una relació (o conjunts de relacions) amb una sèrie de normes (Butler, 2009). Quan aquest pare descriu la vida del seu fill, ens parla de com s’ha forjat com a subjecte en el sentit que Butler entén aquest concepte, a saber, el procés en el qual la ideologia interpel·la el subjecte. L’autora es refereix amb aquesta frase, en el fet que la ideologia recluta subjectes entre els individus o transforma individus en subjectes. Un procés que comença, abans de nàixer (ja que la ideologia que ens forma com a subjectes no és històrica) i continua en el mateix moment en què arribem al món, amb l’adquisició d’allò que Lévi-Strauss ha anomenat ideologia familiar (Jo he ensenyat al meu fill tot el que sé, diu el pare en un moment del relat). Però la ideologia no tan sols és ahistòrica i constitutiva del subjecte, sinó, que segons Butler conté un altra característica, és material, és a dir, es troba constituïda en institucions i pràctiques socials. Podem pensar en aquesta materialitat com allò que Althusser va nombrar com els aparells ideològics de l’estat, és a dir, certs nombres de realitats que es presenten a l’observador immediatament sota la forma d’institucions diferents i especialitzades (Althusser, 1970). Un cop arribat en aquest punt, el públic de l’obra teatral pot veure com la creació dels subjectes que componen l’obra s’han creat de forma totalment diferent: cadascun sota una força ideològica concreta, amb uns aparells ideològics diferents i amb un poder diferent (perquè el poder, segons Butler, també actua com a element que fa possible el subjecte i que actua com a efecte voluntari del subjecte).

El personatge europeu fuig a l’Àfrica recercant negocis, és a dir, d’alguna manera, escapa d’aquesta força ideològica que l’ha convertit en subjecte. El pare del noi africà, també vol que el seu fill escape de l’Àfrica. Fem aquí un petit parèntesi i retornem a Butler per explicar en com, durant la creació del subjecte apareix un fet paradoxal: el procés que ens torna subordinats al poder és concomitant al procés que ens torna subjectes. D’aquesta paradoxa naixerà el que coneixem com subjecció butleriana (Brum, 2019) que consisteix en la dependència fonamental d’un discurs que mai escollim, però que, paradoxalment, inicia i sustenta la nostra acció (Butler, 2015). No hi pot veure hom, en aquestes fugides dels personatges, un intent (que mai s’acaba de materialitzar, però) de fugir d’aquesta subjecció? Si realment pensem que existeix un intent de fugir d’aquesta subjecció, és per una de les intervencions del personatge europeu:

Vaig venir aquí [Àfrica] fugint d’aquella bogeria, buscant, per dir-ho així, la meva ànima. Però no l’he trobada mai més enlloc.

I és que l’ànima, element recorrent en l’obra, actua, segons la visió de Foucault, com un vector polític, és a dir, com un element de poder que participa en la materialització dels cossos, convertint-los en dòcils i en elements sotmesos (Bravo, 2018). Per a Butler, ja ho hem dit, el procés que ens torna subordinats al poder, això és, la submissió primària al poder, va de la mà del procés que ens converteix en subjectes. Quan el personatge europeu recerca la seva ànima però no la troba, reconeix, d’alguna manera, que és incapaç de alliberar-se d’aquella presó foucaultania que l’ha convertit en subjecte. Tampoc el jove africà, mort als tres anys, va poder escapar de la seva pròpia presó. L’ànima, no tan sols és la presó del cos, com afirma Foucault, sinó que els subjectes estarem sotmesos i subordinats al poder, com afirma Butler.

La invisibilitat dels Altres.

L’obra conté un element important que fins ara hem obviat: la inexistència (física) dels personatges africans. En el text, serà l’intèrpret que li donarà veu al pare africà i el seu fill, que com ja hem dit, descobrirem que ja és mort de fa anys. Com ja hem dit al començament, ens trobem amb un xoc entre dos mons, dues cultures, però, per què una d’elles està absent físicament? Hem de tenir en compte que tot i que el corpus de l’obra està dominat per dos personatges (un europeu i un africà), l’autèntic protagonista de l’obra serà el personatge europeu. El fet que el pare africà, i el seu fill, no tinguin veu directa en el relat, els converteix en una espècie de subjecte subalterns. Per Spivak, els subjectes subalterns no poden parlar per la falta d’un espai d’enunciació que se li permeti, a més, de no formar part del discurs. Són, en certa mesura, la figura de l’Altre definida per Said, una figura creada pels subjectes metropolitans i que són considerats inferiors pels subjectes occidentals. La demanda d’auxili constant del pare per poder enviar el seu fill a Europa i el constant rebuig és una mostra d’aquest desnivell jeràrquic del que parla Said, de fet, així ho reconeixerà el pare africà (Vosté i jo ja no podrem ser germans. Potser si hagués acceptat el meu fill com a seu encara hauria estat possible, però ja no.) Una demanda, que ben bé podria traduir-se amb els crits d’auxili de tot el món no occidental a occident.

Quan finalment el personatge europeu accepta donar-li feina al nou africà, el pare d’aquest confessarà la seva mort. Quin és el propòsit final? Possiblement donar consciència de com s’ha creat el subjecte d’aquell noi mort setze anys enrere a una persona que ignora tot allò que es representa com l’Altre, i que veu com un subjecte inferior. De nou, una metàfora de com occident ignora els problemes dels estats del tercer món, problemes, per altra banda, creats pels propis estats occidentals.

A mode de conclusió.

«Après moi, le déluge» és el crit i el lema de tots els capitalistes (Marx, 2021), una declaració de Marx que encaixa a la perfecció amb l’obra dirigida per Carlota Subirós. En el món capitalista, els aparells ideològics de l’estat definits per Althusser, juguen un paper primordial per assegurar la reproducció de les condicions de producció a través de la ideologia (Carbonell i Camós, 2013). Una reproducció que no es realitza en el propi món capitalista, sinó que es produeix lluny d’allí. Occident, com el personatge europeu de l’obra, oblida això, i de cops, és necessari aquest toc d’atenció per part dels Altres per recordar, que al darrere de les accions ocorregudes al món occidental, en un altre món llunyà, sorgeix, conseqüentment, el diluvi.

Bibliografia

Althusser, Louis (1970) Ideología y aparatos ideológicos de estado. Ed.Titiviullus.

Bravo, Remedios (2018) Cuerpo y poder. Una conversación entre Foucault y Butler. Dorsal. Revista de estudios foucaultianos. Nº4, 2018. pp 63-85

Brum Neto, Bejamin (2019) Notas sobre la teoría de la sujeción en Judith Butler: un debate con Foucault, Althusser y Zizek. Laditex, nº54, 1 de desembre del 2019.

En: Notas sobre la teoría de la sujeción en Judith Butler: un debate con Foucault, Althusser y Zizek – Reflexiones Marginales [consultat 4 maig del 2024]

Butler, Judith (2009) Dar cuenta de sí mismo. Violencia ética y responsabilidad. Ed.Amorrortu.

Butler, Judith (2015) Mecanismos psíquicos del poder. Teorías sobre la sujeción. Ed. Cátedra.

Carbonell i Camós, Nuria (2013) Cultura i Subjectivitat. Ed. FUOC

Marx, Karl (2021) El capital. Ed. Siglo XXI.